Novelda, situada en la conca mitjana del Riu Vinalopó, ha sigut des de la prehistòria área de pas o via natural de comunicació entre la meseta, el sud-est i el litoral Mediterrani. Aquest fet unit als seus bons recursos agrícoles i ramaders, han sigut factors determinants per a l’assentament humà i la convergència i desenvolupament de diferents cultures a través dels diversos períodes històrics.

Remontant-nos a l’època Prehistòrica, l’assentament humà més antic detectat a Novelda, correspon a l’època Neolítica.

En el terme són diverses les coves trobades amb restes arqueològiques, així tenim la Cova dels Misteris i la Cova del Migdia, en la Mola, on aparegueren diversos enterraments portant amb ells els utensilis utilitzats en vida pel difunt i que formaven el seu aixovar funerari.

El poblament ibèric ha sigut detectat en el pla, concretament en l’àrea del Campet, formada per les terrasses del Riu Vinalopó, estenent-se pel marge dret i esquerre del riu, entre els termes de Monfort, Novelda i Asp.

En l’àrea del Campet són abundants les troballes ceràmiques de ‘sigillata sudgálica’, hispànica i clares, lluernes de volutes, ‘olpes’, gerros, àmfores, monedes i fíbules. Tots ells amb una cronologia que abraça des del segle I al segle V d.C.

Dins del període visigot-bizantí, a l’àrea de Novelda es tenen poques notícies, estant a partir de mitjan del segle IX, en època ja islàmica, concretament dins del període emiral, quan novament constatem la presència d’una comunitat islamitzada, amb el material ceràmic encontrat, a la Serra del Zambo.

Aquest control, a partir del mitjan segle XI, és desenvolupat per una petita comunitat rural assentada en la meseta sud-oriental de la Mola, lloc on serà edificat un magnífic castell en el tercer quart del segle XII, en època almohade.

Amb la conquesta d’aquestes terres La Mola i Novelda, passen a formar part del ‘alfoz’ alacantí, segons consta en el privilegi donat a la Ciutat d’Alacant en 1252, per Alfons X el Savi. Però aviat passa novament a la corona.

Les disputes dinàstiques al regne castellà reviscolen les pretensions aragoneses pel domini de l’antic regne de Múrcia, cosa que motiva el setge de moltes ciutats, fortaleses i viles per les tropes aragoneses dirigides pel rei Jaume II el Just, durant 1296-1300.

Conquerida Múrcia, es firma una concòrdia i pacte (Torrellas-Elx, 1304-1305), en què resten fixats definitivament els límits territorials entre Castella i la Corona catalano-aragonesa, passant aquestes terres meridionals entre el Vinalopó i el Baix Segura (Oriola) a formar part del Regne de València, que alhora era, com sabem, dins de la Corona Aragonesa.

Durant el segle XIV, es consolida el nucli de població cristiana de La Mola, enfront de l’assentament sarraí de Novelda. Sent aquestes terres del senyoriu de l’Infant en Ferran, i després al conestable de França Bertran du Glesquin, en 1366. Un any després passa a les mans de Sir Hugo de Calviley, mentre que Novelda és donada a Mateo de Gournay.

En l’any 1378, la fortalesa és donada pel rei Pere el Cerimoniós a la seua esposa Sibil·la de Fortia, atorgant-li la jurisdicció civil i criminal. Més tard és Violant de Bar, dona de Joan I el Caçador, qui ven Novelda i La Mola en 1393, a Pere Maça de Liçana, almirall d’Aragó i senyor de Moixent. En 1449 hom crea la Baronia de Novelda, de la qual formen part la Romana, Monòver i Xinorla.

 La vila de Novelda veu augmentada la seua població de cristians vells, enfront d’un contingent poblacional majoritàriament morisc, que fou obligat a batejar-se a partir de 1565. Van estar finalment expulsats en 1609, quedant la vila quasi despoblada quan se n’anaren més de 300 famílies.

El segle XVII passa entre epidèmies, sequeres i males collites, estant a finals de la centúria quan es produeix una recuperació de la població que aplega a quotes de més del 200%, i així es consoliden les millores en l’agricultura i en la ramaderia, base económica de la població.

La població dedicada no sols a les feines del camp, i a la ramaderia, desenvolupa una important feina artesanal amb el treball de la randa que ocupava més de 2.000 dones i xiquetes, d’una població de 7.587 ànimes, segons el geògraf Cavanilles.

Amb l’abolició dels senyorius en 1837, i la posterior desamortització, es va consolidant una incipient burgesia agrària i comercial, comptant-se en 1879, amb una població que ultrapassa els 8.000 habitants.

Tot allò fa que nasca i es desenvolupe una burgesia comercial que en contacte amb la seua homònima catalana, de principis de segle, impreganara els novelders del nou estil arquitectònic i ornamental que era el modernisme, construint ací a la ciutat un important nombre de cases escampades per la part urbana de la població, que havia experimentat un notable creixement urbanístic de la població des de mitjan segle XVIII. A aquest anys de finals del segle XIX i principis del XX correspon la construcció del Casino i del Santuari de Santa Maria Magdalena en l’altiplà de La Mola, acabat en la dècada dels quaranta.